• El corredor de tanques de Bellreguard acaba segona en una final en què es torna a superar i bat el rècord d’Espanya (7.42)

De l’ensurt del matí, amb unes molèsties que van aparèixer en el pitjor moment, en l’escalfament de les eliminatòries, a l’èxtasi i la glòria de la nit, quan Quique Llopis, atleta sobri, treballador estakhanovista, va aconseguir la glòria i la seva primera medalla mundial, ja feliçment instal·lat entre l’elit de les valls. El valencià, de Bellreguard, es va emportar la medalla de plata dels 60 metres tanques després d’acabar segon, amb un nou rècord d’Espanya (7.42) i creuar la meta només per darrere del polonès Jakub Szymanski (7.40), que va desencadenar la bogeria a les grades de l’Arena de Torun (Pol).

Llopis, habitualment un competidor mesurat, poc donat a les estridències, va aixecar els braços, entre exultant i sorprès. “He creuat la meta i no sabia si havia estat segon, tercer o cinquè perquè hem entrat tots molt junts (el nord-americà Trey Cunningham, un dels favorits, va ser bronze amb 7.43)”, va dir el valencià a la zona mixta, on va aparèixer Toni Puig, el seu entrenador des que era un pacient sense ser molt adolescent, i que ho ha anat molt, més ràpid o corrien més. Sempre va saber que, complerts els 60, li havia arribat l’atleta que tot entrenador espera durant tota una vida i es va entregar a convertir-lo en el que és avui dia, un dels millors tanques del món.

La medalla de Llopis és la primera que aconsegueix un atleta de la Comunitat Valenciana, home, en la història dels Campionats del Món i la setena després de les sis que van aconseguir Glory Alozie, dues plates als 60 metres tanques (Birmingham 2003 i Moscou 2006); Niurka Montalvo, bronze en longitud a Lisboa 2001; el tercer lloc de Concha Montaner en longitud (Moscou 2006), i els dos bronzes de Fátima Diame, també en longitud, l’especialitat de la casa (Glasgow 2024 i Nanjing 2025).

Llopis està molt satisfet després de sortir a totes a la final del Mundial de Torun. “Subcampió del món. Sona molt fort, la veritat. Sabíem que podíem estar barallant per les medalles, encara que no seria fàcil. Les sensacions han estat boníssimes. A la primera ronda he tingut unes molèsties al peu, però hem sabut portar-les més o menys controlades ia la final ja he anat amb tot, a rebentar la primera.

Llopis, subcampió d’Europa a l’aire lliure, trenca, de passada, totes les malediccions: la dels quarts llocs, el lloc als últims Mundials i Jocs Olímpics, i la de la pista coberta, on va patir un aparatós accident a la final de l’Europeu d’Istanbul o la lesió al d’Apeldoorn.

La medalla de plata també és el premi a tants anys treballant la sortida, una de les seves escasses debilitats. “He sortit molt bé, amb molta ànsia, i m’ha anat bé”. L’atleta de Bellreguard es va quedar molt sorprès quan va saber que era el primer valencià a guanyar una medalla en un Mundial indoor. “De debò? No en tenia ni idea, però és un orgull molt gran haver estat el primer”.

L’alacantí Eusebio Cáceres disputarà aquest diumenge la final de salt de longitud a partir de les 19.12 hores.